El dia 8 d’agost a les 9 del vespre, a l’esplanada del lateral de tramuntana de la canònica de St. Pere, l’acreditat actor Carlos Cuevas protagonitzà la lectura dramatitzada de l’experiència i les reflexions del filòsof estatunidenc i ecologista avançat al seu temps Henry David Thoreau (1817-1862). El qual va passar dos anys en una cabana feta amb les pròpies mans a la vora d’un llac de Massachusetts. La posada en escena es feu sota la direcció de Glòria Balañà, l’Anna Turró (Walden, Símbol Editors) tingué cura de la traducció i la Marina Espasa es feu càrrec de l’adaptació.
Thoreau fou autor del llibre “Walden, o la vida als boscos”, en què es recullen les seves reflexions sobre una vida senzilla i lluny de la tecnologia, als boscos, així com per la desobediència civil, en què argumenta la idea d’una resistència individual contra un govern sovint injust. També va escriure l’assaig “Caminar” en què bolcava les seves reflexions al voltant de l’art de caminar. Així doncs, a partir de l’entrellat d’ambdues obres s’entén com abraça la natura com a mestra i reivindica la llibertat, l’autosuficiència i la possibilitat de viure amb plenitud.
Després de la lectura de Cuevas, a dos quarts d’onze, el duet Alosa, format per les veus tan ben conjuntades de Giulietta Vidal i Irene Romo, també com a violoncel·lista, ens oferiren una audició encomiable a l’interior del temple. Es corroborà el perquè aquest duet va ser mereixedor del premi obtingut en el Concurs Sons de la Mediterrània 2024, i se les consideri en el mateix nivell dels dos duets femenins capdavanters del folk del país: Tarta Relena i L’Arannà.
En l’actuació a Ponts presentaren “El primer cant del matí”, la seva opera prima com a àlbum, un treball que frega l’excel·lència. No es van limitar a transmetre l’essència de temes com Marieta cistellera, la Plaça, Sota de l’Om, A la voreta del foc o Nenes de ciutat, sinó que l’eixamplaren amb temes com la seva deliciosa versió de Margarideta. Van fer les delícies de la nombrosa concurrència que s’aplegà al voltant d’aquest parell de mosses que combinen la seva veu prodigiosa amb els sons d’una innovadora percussió que les consoliden en un univers sonor propi combinant les noves sonoritats i la tradició.
Inicialment, estava previst que ambdues actuacions —Cuevas i Alosa— tinguessin lloc a Santa Cecília de Torreblanca, però donat que les previsions meteorològiques eren adverses s’hagué de canviar el lloc de desenvolupament. Dies després, les previsions tornaren a fer la guitza i l’actuació anunciada d’Encambra’t pel 22 d’agost entorn de la capçalera dels Canals d’Urgell, davant de Sant Isidre del Canal, s’hagué de fer a l’església parroquial de Sta. Maria, que Erik Schmitz va col·laborar a vestir-la de vint-i-un botons per ornamentar l’audició.
Una formació de músics de cambra formada per 13 instrumentistes ens obsequiaren amb un repertori de clàssics catalans i universals, emmarcat en el 150è aniversari del naixement del mestre Pau Casals. Inclou la Simfonia núm. 7 en la major, op. 92, de Beethoven, i les sardanes Sant Fèlix i Sant Martí del Canigó, de Casals, en una proposta per fer valdre la música de cambra com a espai d’escolta, diàleg i llibertat artística. Cal dir que entre els instrumentistes de l’Encambra’t hi havia Lluís Peña, un vell conegut dels pontsicans per haver ocupat durant un temps la direcció de l’Escola de Música Municipal.
Com a cloenda del festival l’organització preparà un plat fort, que en aquest cas havia de cuinar el guissonenc Joan Pons (a.) el Petit de cal Eril, que hi posà les lletres, la veu i la guitarra, acompanyat per Ildefons Alonso (bateria), Jordi Matas (baix) i Dani Comas (guitarra). L’organització del festival va apostar per aquest xicot de ca l’Eril, no només perquè encapçala una de les bandes més destacades de Ponent, sinó perquè amb la seva participació reforçava novament l’accent territorial de la programació.
El concert va tenir lloc el passat 4 de setembre a l’esplanada de davant la canònica a partir de les deu del vespre i reuní a un gran nombre de gent desitjosa de viure —dempeus i en un espai emblemàtic— el seu darrer projecte: ERIL ERIL ERIL, significava la tercera actuació a Ponts del Joan Pons (la primera va ser durant el programa radiofònic Cau de Folls i la segona a la Green’s). Explicava per què el Joan ha esdevingut una de les veus més singulars de l’escena musical catalana, que s’ha guanyat a pols pel fet de mantenir durant anys la innovació per bandera a la qual afegeix fortes dosis de misteri amb un marcat accent sorneguer. O sigui que se’n fot de la processó, la qual cosa va quedar ben clara quan entre cançó i cançó les deixava anar… Tant quan es referia —irònicament— a la tan nostrada Pedra Negra, com a establiment d’hostaleria i com a ‘pedra’, o quan llençava una pluja d’elogis al públic ballador. Mentre recriminava —finament— al personal que s’ho mirava assegut, per allò de no prendre part de l’espectacle en tot el seu abast i que els músics necessiten l’alè dels espectadors.
Entre els nombrosos temes interpretats: Una invisible part de tu, La por i l’oblit, Jo ja no soc qui era, Aigua fosca o Totes les lleis dels homes, em quedo amb una sàvia reflexió inclosa en Riu avall, que diu:
Veig com se m’escapa el temps,
marxa amb tu, riu avall.
Veig com passa el temps,
com ell vol.
Al marge de l’actuació, si us pregunteu per com fou possible que fes cap a Ponts el que començà com a cantautor i que ara porta la batuta d’una acreditada banda, i que per a més inri no s’hagués hagut de pagar per veure’l i poder fer un mos gratuït allà dalt, només té una explicació: el patrocini exclusiu de Gestoria Blai i Biatrans. JV
