En el decurs de 1912 Antoni Samarra i Tugues va exhibir un bon nombre d’olis i dibuixos de la seva autoria en dues mostres que obtingueren un gran ressò, tant la que va protagonitzar el mes d’abril al Foment Catalanista de Canet de Mar, que fou la primera exposició d’art que es feu en dita població, com la seva participació en la que se celebrà entre maig i juliol a la Paeria de Lleida, que aplegà als millors pintors lleidatans d’aquell moment. Allí, l’artista pontsicà hi aportà trenta-nou obres, que degut a la innovació que representaven pel món de l’art esdevingueren cabdals de cara al succés assolit per aquella memorable manifestació plàstica, amb un lluïment com no s’havia vist mai a la capital del Segrià.
El fet d’haver pres part en ambdues mostres li suposaren un augment significatiu de la popularitat com a pintor i l’obtenció d’uns guanys considerables per les peces venudes, però que no li permetien guanyar-se la vida –únicament– dels ingressos provinents de la pintura, objectiu que pretenia des de ja feia temps. Degut al prestigi del que gaudia en aquell moment, li van proposar que exposés a l’Ateneu Obrer de Barcelona. Acceptà l’oferiment per la gran estima que professava al centre que l’ajudà a formar-se, malgrat que era ben conscient que hauria de compaginar llur preparació amb l’acompliment dels encàrrecs que tenia com a escultor, gràcies a la remuneració dels quals es garantia la subsistència. Finalment la mostra va tenir lloc, com ho corroboren els escrits apareguts a El Poble Català i La Vanguardia (03/02/1913), en què es fa referència del parlament que el dia anterior va adreçar a la munió de gent que acudí a la inauguració dels treballs dels alumnes de la classe de dibuix natural de dit ateneu, alhora que es fa esment que fou ell qui va presidir la comissió que la va promoure i que va col·laborar-hi exhibint una selecció d’obres de la seva autoria per tal de fer costat als joves expositors.
A finals del anys deu a Catalunya, i sobretot a Barcelona, coincidint amb les acaballes del Modernisme, s’havien reduït considerablement les expectatives de treball dels escultors, per la qual cosa un bon nombre d’aquests creadors catalans se n’anà cap a altres països. En el cas concret de Samarra les perspectives no eren massa bones, i segons es desprèn del contingut del manuscrit d’Antoni Moral que li dedicà, a començaments de 1913 l’artista ja havia fet partícips als seus amics de la intenció d’anar-se’n a l’Argentina, des d’on un conegut seu l’havia escrit oferint-li feina allí com a escultor i l’havia convidat a ser el seu soci. Cal dir que és gairebé segur que el conegut en qüestió fos Diego Masana, qui aleshores estava esculpint el frontispici del Banco de Castilla i Río de la Plata a Buenos Aires, ja que fins el 1911 havien estat treballant plegats a Barcelona, tot i que també es podria tractar de Miquel Blay, llavors també a la capital argentina, amb qui havia coincidit mentre ambdós treballaven al Castell de Santa Florentina de Canet de Mar per a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.
Abans d’emprendre el llarg viatge decidí marxar uns dies a la seva vila nadiua per acomiadar-se de la seva mare, fer unes millores al seu domicili del carrer Vilanova i portar a terme un encàrrec escultòric consistent en cisellar un escut de Ponts destinat a la llinda de la porta d’entrada de la “Caseta de les Llums”, que aleshores s’estava remodelant. L’escut en qüestió era un detall ornamental important de l’edifici que s’estava bastint per tal d’emplaçar-hi la maquinària per la distribució del servei d’enllumenat elèctric i la portada de l’aigua corrent a les cases, que estava previst inaugurar en el decurs de la Festa Major de 1913.
Al cap d’uns mesos d’estada a Ponts semblava com si s’hagués oblidat de la partença, perquè a les activitats esmentades s’hi afegiren dos projectes més: Una creu monumental de pedra per l’encàrrec del terratinent Anton Castellà, qui pretenia emplaçar en una finca de la seva propietat a Valldans, com si es tractés d’una fita, i una arcada de pedra destinada a presidir la balconada del segon pis de cal Montanyà, que aleshores tot just s’havia començat a construir.
La creu en qüestió, que encara existeix, és de grans dimensions i es caracteritza per tenir una base quadrangular llisa que es va estretint fins arribar a les quatre astes, amb dos cercles a l’interior de dues de les cares, en que hi ha inserides les imatges esculpides de sant Jordi i sant Antoni. La finalitat d’aquella curiosa comanda obeí al compliment de la promesa que don Antón va fer a ambdós sants si el lliuraven de la mort mentre s’arrossegava per terra enganxat a les brides d’un cavall, que se li havia desbocat en aquell mateix indret on va fer-la bastir. Està emplaçada damunt una gran roca que hi ha a la finca a tocar del camí, que li serveix de base natural i en què l’artista també cisellà l’escut de Catalunya.
L’arcada a la que ens referim és de mitja circumferència, que forma part d’un bell i sobri conjunt ornamental que, partint d’una columna, que divideix dita arcada en dues parts, es subdivideix en dos sectors de formes gòtiques, en mig de les quals emplaçà un cercle amb vitralls.
Mentre duia a terme ambdós encàrrecs també prosseguia amb les reformes iniciades a casa seva, on exercia d’escultor, paleta o fuster i de tot el que calgué, sense escatimar-hi esforços ni mitjans. Una de les realitzacions més meritòries que emprengué aleshores fou la construcció d’un balcó per emplaçar-lo en un pati interior, amb una llinda de pedra protagonitzada per un home i una dona nusos, entre altres motius que hi esculpí. També dugué a terme un mirall amb terra cuita policromada, amb un bust de dona adornant el seu cap amb una corona de llorer, com a motiu principal. Segons ell mateix manifestà les millores que duia a terme en la casa on va néixer obeïen tant a fer-li una vida més agradable a la seva mare, com perquè en una cambra que també va decorar, tenia previst emplaçar-hi una selecció d’obres que havia reservat de les exposicions que havia fet, com a record per als qui el sobrevisquessin.
Tots aquells treballs s’afegien a la tasca ingent que duia a terme per poder materialitzar una bona colla de projectes que havia gestat temps enrere, amb l’objectiu de dotar a la seva vila nadiua de serveis dels que no disposava, com una escola de dibuix i pintura i una biblioteca popular. Replet d’il·lusió els explicava als seus convilatans amb un optimisme encomanadís, tot i que era plenament conscient de les dificultats que caldria superar per tal què es podessin fer realitat.
El primer d’aquells projectes que va dur a terme fou l’Escola de Dibuix i Pintura nocturna de Ponts, que tot fa pensar que fou la primera que hi hagué a la Noguera i que posà en funcionament després de l’elaboració d’un reglament que recordava el de l’Agrupació Artística a la que ell havia pertangut. Era gratuïta i estava instal·lada a la Casa de la Vila, on podia assistir-hi tothom que volgués, que cal dir van ser molts, sobretot perquè s’emportava els alumnes a les rodalies de la població, on els iniciava en les tècniques bàsiques del dibuix i la pintura.
Com que no hi havia biblioteca a la població, juntament amb Francesc X. Montanyà, metge titular de Ponts i diputat provincial de la Mancomunitat; l’empresari i regidor municipal Josep Graells; la mestra Josefa Pedrerol i els sastres Joan Santamaria i Antoni Canut es proposaren crear-ne una, que s’emplaçà provisionalment al Cafè del Paperer i que en el futur es preveia instal·lar a la Casa de la Vila. En les beceroles d’aquell projecte engrescador es tractava de fer el nombre de socis que asseguressin la pervivència de l’entitat, mitjançant unes quotes de 10 cèntims fins a 2 rals mensuals que permetessin la compra de llibres.
Els prohoms pontsicans esmentats eren els caps visibles d’un col·lectiu format –majoritàriament– per una bona colla de nois i noies de la població que estaven duent a terme una autèntica revolta contra la incultura regnant en aquells dies a la població… Si be es desconeix la tasca que Graells, Santamaria, Canut i Pedrerol van dur a terme en l’engranatge constitutiu, si que es pot certificar que Samarra fou l’encarregat de demanar a diverses editorials, entitats, organismes i a alguns polítics –com en el cas del diputat a Corts Pere Milà i factòtum de la casa Milà (“la Pedrera”)–, el lliurament de llibres per la pretesa biblioteca. També va tenir cura de dissenyar el logotip de la seu de la biblioteca i d’esculpir una llinda per la porta a través de la qual s’hi accedia. D’aquesta tasca empresa per l’artista en funcions de gestor cultural, en què esmerçà molt temps, angúnies i mals de cap, se n’ha pogut localitzar alguns fruits com un recull de publicacions de l’editorial Montaner i Simon que encara es conserven.
Un dels objectius de Samarra era incrementar els fons de la biblioteca per altres conductes que no fossin–únicament– els provinents de les compres que els permetés el pressupost, i alhora aconseguir els 80 primers socis. L’altre artífex del projecte, el diputat i metge Montanyà, qui ja havia proposat a l’Assemblea de la Mancomunitat la creació de Biblioteques Populars en els municipis catalans, també va endegar una campanya de premsa per tal de conscienciar a la població catalana de la necessitat de les biblioteques posant com a exemple l’iniciativa pontsicana, per la que fins i tot Xènius (Eugeni d’Ors) els felicità des del seu “Glossari” a La Veu de Catalunya de 10.07.1914.
El projecte de la biblioteca popular ja estava endegat i només calia aconseguir més matèria primera per a fer-lo funcionar a ple rendiment. Amb aquest objectiu l’Ajuntament de Ponts es va comprometre a col·laborar-hi amb la quantitat de cinc-centes pessetes, import en què s’incloïen les despeses per l’elaboració de la llinda esmentada per part de Samarra, però es desconeix si es van arribar a fer-les efectives.
Tot aquell allau d’activitats que duia a terme el portà a relacionar-se de nou amb molta gent que no veia des de feia temps, però sobretot tenir molt més contacte amb els seus amics de sempre. Ell no entenia l’amistat sense una relació sincera, noble i desinteressada… En el decurs d’aquells dies, en atenció al seu amic rellotger Ferran Solans i Ros, va fer-li la carcassa de fusta d’un rellotge de grans dimensions destinat al balcó situat damunt de la casa Fernandet, a la plaça del Planell de Ponts. Tenia la forma d’un rellotge de butxaca però era molt més gran i amb dues cares, cadascuna de les quals estava provista de la maquinària per a fer-la funcionar. Era lluminós i presentava un color diferent en cadascun dels nombres indicant les hores.
A l’octubre de 1913 va morir al vint anys Carles Tàpies, un bon amic de l’artista resident a Ponts, a qui va fer una preciosa creu exempta de tipus llatí amb un cercle unint les quatre astes decorades amb ornamentacions florals, que fou emplaçada al cementiri municipal.
Una altra obra que tot fa pensar que va dur a terme aleshores és una figura d’un elefant de guix, que te el cos separat del cap, el qual es basculant gràcies a un contrapès emplaçat a l’interior del cos de l’animal. Aquesta peça es va localitzar fa poc en el número 9 del carrer Major de Ponts, on hi havia viscut Joan Treserra, fill de Carles Treserra, qui en aquells dies hi regentava una pastisseria i cereria. En Joan tenia la mateixa edat que Samarra i per tant, molt probablement eren amics, i per tant es podria tractar d’un obsequi de l’autor. Tot i que no existeix documentació que acrediti l’autoria de la peça, el fet que hi hagi una obra de l’artista –autentificada–, duta a terme en una escala idèntica i amb similituds evidents, el fet d’atribuir-li a ell s’ha de contemplar com una possibilitat ben real.
Entrat el 1914, quan ja s’estava projectant la propera Festa Major, dins el capítol de les relacions de Samarra amb els seus coetanis, segons va escriure el seu bon amic Antoni Moral, trobant-se ambdós un dia al cafè del Paperer, a la plaça Planell, l’artista no va fer cas quan, l’advertí del perill de veure’s sol quan s’hagués de passar als fets, ja que tots aquells que ara el recolzaven després es tornarien enrere. És per això que va aconsellar-li que un mes abans de la festa marxés cap a l’Argentina, ja que tenia molt clar que les enveges i la manca d’interès per part de molts farien fracassar els projectes en què estava immers.
Malgrat els mals auguris de Moral, aconseguí portar a bon terme molts d’aquells projectes… Un d’ells fou la millora, no només estètica sinó estructural del carrer Vilanova, començant per conscienciar als seus veïns de la seva necessitat. Començà per substituir la fusta dels balcons per pedra i tot seguit l’emprengué amb la neteja de les façanes i la decoració posterior, consistent en pintar-les de diversos colors. A més de la planificació i gestió del projecte hi posà –desinteressadament– els materials i la mà d’obra. El carrer feia goig, i per tal de donar-li el toc de gràcia, emplaçà un relleu de pedra esculpit a la façana de casa seva commemorant l’efemèride.
També en el decurs d’aquells dies sembla ser que és quan va estar duent a terme dues peces en guix policromat amb sengles al·legories representades. En la primera d’elles, en què com a motiu preeminent figura la inscripció “El treball és vida”, una màxima sovint emprada per l’artista, l’acompanyà amb els escuts de Catalunya i de Canet de Mar, dues figures nues assegudes, donant-se l’esquena i un requadre amb quatre barques amb les veles hissades. En l’altra hi ha representats tres personatges, un dels quals en subjecta un altre, ajudat d’un llençol, mentre un tercer mostra les carbasses de pelegrí. Sobre ambdues obres se n’ha fet diverses interpretacions, la majoria de les quals coincideixen en què tenen relació amb el viatge a l’Argentina, que probablement li treia moltes hores de son. Les figures femenines que apareixen en ambdues, donen a pensar que un dels motius per a no embarcar-se podria estar relacionat a una suposada estimada.
Moltes nits es reunia amb els seus amics projectant la propera Festa Major, per tal que fos una de les mes lluïdes que s’haguessin vist mai. Obtingué de la Corporació Municipal el compromís d’ajuda econòmica per tal d’organitzar-la, tot i que no està gens clar que s’arribés a materialitzar la subvenció. Si be en l’acta del dia 9 de juliol de 1914, s’assignà a la Comissió de Festeigs la quantitat de 250 pessetes per a l’organització de la festa, a l’acta del 29 d’agost del mateix any, quedà sense efecte la subvenció projectada, perquè arribà un telegrama del Ministerio de Gobernación, prohibint que es donessin subvencions per a festeigs, ja que s’havia d’ajudar els repatriats que no tinguessin feina.
Malgrat tot la festa va tenir lloc i segons el diari “El Ideal” de 30/09/1914 es celebrà amb gran pompa i grandiositat, assenyalant-la com una gloriosa diada local, durant la que la vila donà una prova de cinisme ben manifesta. Samarra en fou l’ànima i la matèria, ja que presidí la Comissió de Festes, en la que hi havia també Joaquim de Casellas, Josep Tebé, Jaume Clotet, Josep Boqué, Pere Tàpies, Francesc Maig i Antoni Canut, que aconseguiren l’emplaçament d’un gran envelat a la plaça del Planell i que la banda del Regiment d’Infanteria de Navarra, de guarnició a Lleida, amb vint-i-quatre components, fessin sonar les seves cornetes i tambors per tot el poble mentre interpretaven fragments de Lohengrin o Tanhauser. Així mateix, per obra i gràcia de Josep Graells, l’aleshores gerent de La Hispano Urgelense, en un salonet del seu domicili es van poder admirar obres de Goya, Ticià, Tintoretto, Rubens i el Greco, un aiguafort de Rembrandt i moltes altres obres d’artistes de reconegut prestigi, que tot fa pensar fou la primera exposició d’art que va tenir lloc a la vila.
L’acte culminant de la festa fou el 14 de setembre, diada del Sant Crist, en què s’inaugurà la Font del Lleó, un monument de grans dimensions bastit per Samarra per iniciativa pròpia, amb l’ànim de commemorar l’arribada de les aigües potables canalitzades fins a la vila. El bastí amb guix perquè tot fa pensar que no aconseguí l’ajut necessari per a fer-lo passar a bronze, i l’emplaçà a la Placeta del Lleó –l’indret en forma de triangle que voreja la carretera de la Seu– arran l’entrada de la plaça del Planell. El presidia un superb lleó que sostenia l’escut de la vila amb una de les potes i que estava situat damunt una base de pedra tosca. De la boca d’aquell rei de la selva traslladat a Ponts per obra i gràcia de Samarra brollava l’aigua en abundància que es dipositava en un estany de dimensions considerables, encerclat amb pedra tosca.
L’acte inaugural l’encetà el metge de Lleida Joan Llorens, qui s’adreçà a la nombrosa concurrència que s’aplegava dempeus al voltant del monument, amb un sentit parlament marcant la transcendència del succés i fent unes oportunes consideracions envers el progressiu i intens moviment cultural que ell havia detectat a la vila, esperonant els pontsicans a treballar a l’uníson en aquest sentit. També es referí a les millores que calia fer a Ponts i va cloure el parlament amb un sentit elogi a Samarra. Tot seguit, mossèn Nicolau Auger procedí a la solemne benedicció del monument i a continuació el batlle Joaquim de Casellas, s’adreçà a la població amb un eloqüent discurs lloant als que havien contribuït en el lluïment de la festa.
Dies després va tenir lloc el Banquet de la Victoria, en l’espaiós saló-menjador de la fonda del Centre, que estava profusament engalanat per la Gracieta, la mestressa del local. Allí hi va fer cap una autèntica munió de comensals, amb totes les forces vives de la població representades, que després d’un àpat suculent emprengueren els tradicionals brindis amb escumós, que encapçalà el veterinari Pere Poch i que va cloure Samarra, acompanyant-lo amb un parlament en què manifestà la satisfacció de la comissió organitzadora per l’èxit de la festa i pel compromís al que s’havia arribat per treballar sense desmai per I’engrandiment i prosperitat de la vila.
Uns dies després d’haver-se celebrat el banquet se’n tornà a Barcelona. Potser, sense ni tan sols sospitar-ho, fou la seva darrera estada a la seva vila nadiua, en el decurs de la qual va quedar ben palesa tant la immensa estima que sentia per ella com el seu enorme altruisme.
Jordi Vidal i Sordé