L’1 de maig es feu el tradicional aplec a la canònica de Sant Pere, que s’inicià a les nou del matí amb la clàssica caminada des del Portalet fins a l’esplanada que hi ha a tocar de l’església. Va ser organitzada per l’Associació contra el Càncer de Ponts i pobles veïns i que aplegà una bona colla de participants, que foren obsequiats amb un refrigeri. A les onze, mossèn Pere va començar la missa que fou cantada –amb força encert, per cert– per la Coral Pontsicana i l’Orfeó Artesenc, dirigits per Narcís Cercós.
Prosseguint amb el programa ideat pels Amics de Sant Pere, promotors de l’aplec des de 1968, enguany l’associació ha retut un merescut homenatge a Domènec Cardeñes i Bàrios. Consistia en la plantada d’un xiprer a l’entrada de la canònica per la façana de ponent i de l’emplaçament d’una placa commemorativa dedicada a aquest prohom pontsicà. Així rememorava els cinquanta anys d’ençà que va fer donació al seu poble, a través de l’Ajuntament, dels terrenys on està emplaçada la canònica i bona part del castell de Ponts.
De la cessió en qüestió, que es materialitzà el primer de maig de 1976, Jordi Vidal va tenir cura d’explicar a l’assistència remarcant la transcendència en l’esdevenir patrimonial de Ponts. Tot seguit es referí a altres mecenes locals que van portar a terme deixes. Des de la Font del Lleó de Samarra a les estàtues del sant Crist i de l’Anunciació que sufragà Josep Graells. També les que han incrementat el mobiliari litúrgic de la canònica efectuades per M. Olivart, F. Sala, A. Carné, E. Vidal, J. Ordóñez, Amics de l’Art Romànic de Barcelona, S. Codina, J. Roig, M. Serra i P. Escobar. A continuació, Vidal va fer una síntesi biogràfica de l’homenatjat. Va narrar que l’u de setembre de 1916 va néixer a cal Panxó de Ponts, com hom coneixia la casa d’un fuster que alhora era propietari de l’emblemàtic establiment d’hostaleria “Gran Café Español”, que estava emplaçat al segon pis d’on ara hi ha l’obrador de la carnisseria Bastús. Fou allí on el Mingo va fer la primera actuació musical de la seva llarga i fructífera trajectòria… Després d’haver adquirit uns coneixements bàsics de solfeig i d’iniciació al piano (impartits pels organistes parroquials –els mossens Aleix Andreu i Anton Tàpies–), amb dotze anys feu el debut com a intèrpret amb un vell piano que el seu pare havia llogat per tal d’amenitzar les pel·lícules mudes que es projectaven en l’establiment en qüestió.
Uns anys després passà a desenvolupar aquesta mateixa feina en el Centre Catòlic d’Obrers, quan s’hi començaren a passar pel·lícules del recentment encetat setè art, i que compaginava amb la tasca d’organista parroquial i com a percussionista de la banda de jazz l’«Artística Pontsicana» i del quintet-sextet «Orquestrina Poch». Tot i l’abundor d’actuacions musicals que protagonitzava mai deixava d’aprendre, com ho corrobora que s’apuntés a les classes de piano que impartia el músic i compositor Jaume Sordé.
En el moment de la rebel·lió militar de 1936 l’esmentada jazz band estava actuant a les Escaldes, on els components de la qual –el Mingo entre ells– es van haver de quedar uns dies més dels previstos a causa del tancament de fronteres, que fou el motiu que passessin un sens fi de peripècies fins que van poder retornar a casa. Les nefastes conseqüències per a ell d’aquella maltempsada no s’acabarien aquí, essent una de les pitjors la succeïda el dia 6 de gener de 1939, en què una de les bombes que l’exèrcit franquista va llançar sobre Ponts va esclatar al domicili dels Cardeñes-Bàrios, deixant-lo malmès del tot. A causa d’aquell tràgic esdeveniment tots els de cal Panxó se n’hagueren d’anar i van fer cap a Balaguer, on foren acollits per la família Bàrios.
A la capital de la Noguera el Mingo va muntar una acadèmia de música i va fundar l’orquestra «Domingo y sus bohemios», que assolí un gran prestigi amenitzant les festes majors. Residint a Balaguer també va fundar l’orquestra de la finca Castell del Remei, on alhora impartia classes de música als fills dels treballadors de la finca en qüestió. Als anys cinquanta intensificà la seva formació amb les lliçons magistrals del mestre Lambert a Barcelona, mentre es feia càrrec de l’Agrupació Choral de Castellserà, i concretament el 1957 li oferiren la direcció de l’Escola Municipal de Música de Tremp, població a la qual passà a residir i on també fundà una acadèmia d’ensenyament musical, alhora que impartia la seva saviesa melòdica a les escoles nacionals de la població.
També allí portà la direcció musical de l’Esbart Dansaire Francesc Pujol; esdevingué director artístic de l’estudiantina del col·legi Sant Josep; impulsà la banda de cornetes i tambors Els Timbalers de la Conca; dirigí el cor infantil de l’Institut Municipal de Cultura i més tard, el 1967, es va fer càrrec de l’Orfeó de Tremp. En el decurs d’aquells anys també va formar part de diversos conjunts musicals com “L’orquestra del Xarampió” o “Rudy Bravo” entre altres, on el Mingo va deixar patent el domini d’una bona colla d’instruments com el piano, orgue, acordió, bateria, flabiol, trombó, contrabaix o violí. Fou aleshores quan també demostrà la seva condició com a compositor capaç de crear des del pasdoble “Bròcol” al tango “Copa de nieve”, i des del vals “Melodia del corazón” a la sardana “Records de Ponts”, corroborant la seva gran versatilitat.
A partir de 1974, la seva salut, que mai havia estat massa bona, anà empitjorant, però, així i tot, l’u de maig el 1976 es va desplaçar de nou fins a Ponts on, a l’interior de l’església canonical de Sant Pere, va fer donació perpètua al poble de Ponts, a través del seu Ajuntament, dels terrenys que fins aleshores eren de la seva propietat i en els quals es troba el nostre monument més singular i bona part del recinte del Castell. Aquell fou el seu darrer contacte amb la seva vila nadiua perquè el 4 d’octubre de 1977 es produïa el seu traspàs a la capital del Pallars Jussà, que fou molt sentit per part de la munió de deixebles que va tenir i per l’empremta inesborrable que deixà com a un bon home i com l’artista formidable que fou.
Després de l’homenatge al Mingo es feu la típica ballada de sardanes, que enguany, gràcies –sobretot– als ingressos provinents de les visites al monument, es va poder fer amb música en viu a càrrec de la cobla “Vents de Riella” d’Agramunt, al voltant de la qual s’hi aplegà una munió de sardanistes que com a practicants de la dansa “més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, ja que s’havia anunciat que dins el repertori de la cobla s’incloïa l’arranjament de l’himne dels Amics de Sant Pere: “Per sempre serem”, que és de l’autoria del músic local Xavier Palà, amb què el nostre ja consolidat compositor s’encetava en aquest nou vessant musical fins ara inexplotat. Cal dir que per primera vegada a la història hom va poder puntejar aquesta nova sardana vinculada amb la nostra vila.
A continuació es va poder cercar la sort amb «lo catxo» i tot seguit, qui va voler, es va poder cruspir la típica amanida i paella preparada per la Colla Gegantera Lo Ranxet de Ponts: Ja a la tarda el grup d’animació de la Bufera va tenir cura d’entretenir la mainada i a la vesprada la colla gegantera va fer un intent de fi de festa comptant amb la veu atemperada de Felipe Pérez, però la major part dels assistents a l’aplec ja s’havia esfumat degut al cansament acumulat durant la jornada.
