El passat 4 d’octubre al concert-homenatge “Per sempre serem” a la Sala 1 d’Octubre, que estava plena de gom a gom, els assistents van poder gaudir d’una d’aquelles efemèrides que ajuden a fer poble… Jo diria que fou una de les més singulars en els annals de la vila, tant per l’emotivitat que transmetia pel fet d’estar dedicada a la trajectòria dels Amics de Sant Pere que enguany fa 50 anys que es crearen, com pel notable nivell demostrat pels artífexs de la cantata, de la que n’ha estat factòtum el músic i compositor local Xavier Palà i Nosàs.
En el programa de ma de la cantata editat pels ‘Amics’ en Xavier figura com a director musical i artístic, que encapçala un llistat de vint-i-nou persones que s’han ocupat de funcions significatives dins l’obra, però cal dir que aquestes només són unes quantes d’entre les més de quatre-centes persones que estaven involucrades en el projecte. En dita edició l’autoria dels textos s’atribueix a Rosa Arrazola, Miracle Farreny, Miquel López, Jaume Invernon, Xènia López i Teresa Nosàs; com a autors de la música figuren X. Palà, Salvi Gallego, Josep Ll. Guzmán i Bonifaci Fortuny; R. Arrazola i J. Invernon com a narradors; Marta Pampalona com a intèrpret LSC; Xita Montolio en la direcció d’escena; les veus solistes de Judit Cases, Berta Bernaus, X. López, Lluc Inglavaga, Felipe Pérez, S. Gallego i Josep M. Vidal; Leila Moreno, Ferran Julià i Pau Vives com a coreògrafs; Agustí Cucurulls, Manuel Temprano, Mariano Sala, Conrad Caelles, X. López, Josep Nosàs i Joana Cancela com a tècnics de fotografia, vídeo, attrezzo i estriming; quatre parelles del Grup de Dansaires del Roser i cinc parelles de la colla sardanista Fonts de Valldans, sense oblidar els trenta-cinc cantaires, diguem que ‘granats’, i els vint pertanyents al cor infantil dirigit per Anna Gascón, a més dels prop de 40 instrumentistes que formaven part de l’”Orquestra dels Amics”, en què hi havia músics vinculats a l’Escola de Música i Fuig d’Estudi, amb el Francesc Guzmán com a concertino I guiats tots ells per la batuta del Xavier.
L’acte es va iniciar havent sobrepassat mitja hora respecte a l’hora anunciada (18 h) degut a que la colossal assistència a l’acte (1.200 persones) va desbordar les previsions de l’organització, perquè com a deferència amb els que no s’hi havia comptat, es va prioritzar el fet que poguessin disposar de seient a que haguessin de veure l’espectacle dempeus, millora que es va poder oferir gràcies a les cadires que l’Ajuntament va cedir a l’organització.
La introducció a l’espectacle anà a càrrec de Toni Sala –president dels ‘Amics’–, qui va sintetitzar la narració dels actes celebrats durant el Cinquantenari de l’entitat; va fer esment dels noms dels membres –actuals i anteriors– de l’Equip de Treball dels ‘Amics’; agraí el suport a les institucions i als patrocinadors; la tasca esmerçada per tots els que han fet possible la cantata, fent especial esment al Xavier i als components de Fuig d’Estudi. Va remarcar que la intenció de l’associació era que la celebració no es reduís a l’entitat sinó de totes les persones que, d’una manera o altra, han contribuït a fer possible la reconstrucció de la canònica, i també es referí a l’esperit fundacional de l’associació, basat en la unió del poble en defensa del seu patrimoni cultural.
Tot seguit el mestre Palà va fer un parlament, en què va recalcar la importància de l’empatia, l’amistat i el reconeixement mutu, però recordà que –malauradament– en l’actualitat eren uns valors en desús en una societat en què imperen les guerres… Es referí a l’objectiu que fa dos anys es proposaren tant ell com el Toni quan es començava a gestar la cantata, que fou el d’unir la gent de Ponts a través de la música… El que aleshores era una utopia es va convertir en realitat a l’haver-se materialitzat aquest projecte col·lectiu. Agraí l’esforç a tots els que havien pres part en la cantata i expressà el desig que tingués continuïtat el grup instrumental i coral que s’ha format a rel d’ella. Va fer esment que en bona part el seu projecte es va poder dur a terme gràcies a la col·laboració rebuda per part de la Xènia i el Salvi de Fuig d’Estudi, que es van entregar a la causa aportant temps, energies, material i idees al projecte, a més d’ajudar de manera significativa en l’organització i materialització del projecte. També va fer, visiblement emocionat, l’agraïment explícit al suport prestat per la seva dona i el seu fill durant la producció de tot el projecte, i va cloure el parlament amb un sonor: “Visca els Amics de Sant Pere”, després d’haver-los-hi atribuït el fet que en aquell moment tots fóssim amics.
A continuació sonà un repic de campanes i una veu en off que era la del recordat Manuel Gabriel, que versava sobre campanes entre canons, lleis i forques, i que fou la introducció adient a la narració del periple viscut pel monument que encetà l’Invernon amb bells i escollits mots, mentre com a fons apareixia projectada a la pantalla una instantània representativa de quan la canònica era un munt de runes. Entre altres reflexions es referí als malsons que sofrí i l’abandó que patí mentre estava in albis, emfatitzats amb una tornada que anava repetint “Ai si la col·legiata hagués tingut campanes”… Tot seguit fou l’Arrazola qui prosseguí amb la narració, i posant-se en la pell de canònica ferida de mort per la carlinada, li preguntava al ‘Senyor’ com podia alçar el cap cot del seu atzucat, i alhora lamentava la seva impotència per a poder estar, quant a bellesa, a l’alçada de la lluna, a qui li qüestionava –reiteradament– “Qui gosa a fer llum?”. Aleshores aparegué en escena la Cases, qui amb veu molt dolça cantà “Dormir i no despertar, volar” –un tema al·legòric a quan la canònica se sentia atrotinada, vella i esmicolada–, al mateix temps que la Moreno s’enfilava com un rèptil per una tela que penjava del sostre, on a través d’arriscades acrobàcies, representava la lluna il·luminant el temple.
Després de reprendre el relat per part de l’Arrazola seguí la interpretació dels “Goigs de Sant Pere” de l’autoria dels germans Fortuny, en una audició conjunta de l’orquestra i el “Cor dels Amics”, i que precedí a la narració de l’Invernon de l’intent d’espoli; la conscienciació del jovent i la formació dels “Amics”. Seguí un càntic potent de l’Inglavaga que fou introductori de “Visca els Amics de Sant Pere”, que amb la tonada d’”El ballester”, cantà a ritme d’himne el “Cor dels Amics”. A continuació, al mateix temps que un grup d’actors representaven l’esforç del poble que va iniciar la reconstrucció i dels ‘Amics’ que el .prosseguiren, intervingueren de nou els narradors, que seguint fidelment la història cronològica del monument, van fer referència a quan aquest estava força avançat quant a la seva recuperació. Al finalitzar el seu relat amb l’esbós de com estava anant l’obra, se sentí una veu en off fent una paròdia introductòria del capítol gastronòmic relatiu als esmorzars dels ‘Amics’ en un diumenge qualsevol.
Tot seguit un inspirat trio format pel Felipe, el Lluc i la Berta interpretaren dos temes força moguts: “Un pessic d’arengada” i “Els esmorzars dels Amics de Sant Pere”, al mateix temps que una colla d’actors prosseguia representant la paròdia abans iniciada, que al finalitzar-la deixaren pas a l’actuació de quatre parelles de joveníssims dansaires, que amb els seus balls bellugadissos, com el de “La tal·lura de les puces”, afegiren encara més ritme a l’obra.
Encabat d’un repàs de la vida i miracles de l’associació per part dels narradors i d’una obligada referència al lliurament de la Creu de sant Jordi que se’ls atorgà, amb una graciosa faula sobre formigues incorporada, de seguida es va dur a terme la interpretació i escenificació del tema “Pedra a pedra” relatiu a la reconstrucció, que tingué com a intèrprets el duet format pel baix Josep M. i en Salvi (amb guitarra i veu), als que després s’hi afegiren les veus de la Xènia i la Berta… Els quatre cantants, amb els seus ‘solos’ aportaren encara més nivell a la superba actuació del cor, que els va sortir rodada i que constituí una introducció idònia per a l’escenificació del coronament de la torre-campanar de la canònica, en què també hi intervingueren –presencialment– un bona colla dels ‘Amics’ que, seguint el guió, van fer desaparèixer l’embolcall que fins aleshores recobria la maqueta del monument i que des de l’inici de l’acte, convenientment tapada, ja estava emplaçada a l’escenari.
Quan s’esmorteí l’allau d’aplaudiments que els assistents dedicaren als ‘Amics’, de nou intervingué l’Invernon lloant la seva tasca en be del monument i llançant una reflexió sobre el que representa la canònica i el seu entorn, per donar pas a un esplèndid i delicat duet format pel Lluc i la Judit que interpretaren “Els xiprers de Sant Pere”, un tema molt emotiu versat sobre l’indret on hi ha els xiprers dedicats als ‘Amics’ traspassats. Aleshores en Jaume va posar la cirereta del pastís en aquell moment culminant en sensibilitat, proclamant que “Els pontsicans hem de sentir-nos orgullosos de ser una gent capaç d’aconseguir amb l’esforç, orgull i companyonia, qualsevol fita que ens proposem. Som de Ponts, som Amics de Sant Pere i per sempre ho serem”.
I aleshores va venir l’esclat final, amb la interpretació de l’himne encomanadís “Per sempre serem” –un cant a l’amistat en què hom es converteix en Amic de Sant Pere–, amb el Felipe i la Judit com a solistes i secundats admirablement pels cants del “Cor dels Amics”, als que s’afegiren els del públic assistent, mentre que en la platea la colla Fonts de Valldans formava una vistosa rotllana que ens delectà ballant una tirada de curts i de llargs… Amb aquest apoteòsic final s’assolí un dels moments culminants en la història del poble, tant perquè fou gràcies a la unió d’uns pontsicans que ens delectaren en una jornada inoblidable com perquè es tractava de reconèixer la tasca d’un col·lectiu que –altruistament– està fent un be al poble per tal de recuperar el seu patrimoni. I després d’un memorable reconeixement, traduït en ovació als esforçats artífexs de l’espectacle, aquests van poder gaudir d’un merescut refrigeri per gentilesa de Cal Gil.
Havent fet una crònica detallada de l’aquest espectacle que traspuà energia i germanor, ara passo a fer-ne cinc cèntims de com es va fer realitat. A partir de l’encàrrec de la cantata mentre estava treballant a Suïssa, en Xavier ja s’hi va posar a treballar de valent. Es mudà a Ponts a l’agost de 2023, però la seva activitat musical es desenvolupava entre aquí (preparant la cantata); a Cervera (docència al Conservatori); a Barcelona (dirigint al Palau de la Música) i a Ginebra (com a director assistent).
El dia 10/01/25 ja explicava als ‘Amics’ reunits a la biblioteca com després de molta reflexió havia gestat la idea, però calia desenvolupar-la, i això representava molta i molta feina. Començà fent una crida a hom qui volgués col·laborar-hi, des de músics a cantants passant per gent de lletres i del món de la faràndula, obtenint el recolzament gairebé unànime dels que va convocar. Trucà a moltes portes de Ponts mentre anava movent peces del trencaclosques, una tasca que compaginava amb la docència i els concerts. Aleshores va rebre un encàrrec d’aquells que un músic no pot rebutjar, la preparació –en qualitat d’assistent a la direcció musical– de l’òpera “L’elisir d’amore”, i com és obvi això va fer perillar la seva participació en la cantata… Finalment però, a base de delegar i robar temps al jeure, ha pogut abastar-ho tot, i ara espera amb candeletes l’estrena de l’òpera el proper 22 de novembre al Liceu.
El secret de l’èxit de “Per sempre serem” és que en Xavier va saber implicar a un grandiós col·lectiu amb l’objectiu comú de fer un reconeixement als que han fet possible la recuperació del monument, que –en major o menor mesura– cal atribuir a gairebé tots els pontsicans. També va involucrar-li moltes entitats locals com les ja esmentades, i l’Escola, l’IES, Coral Pontsicana, Entreteles, TocaNassos, Grup de Teatre, Escola de Música, Caramelles de Ponts, Lo Roser, Colla Gegantera i Grallera, Portaveu o els Frikis de Ponts.
En l’aspecte musical el seu treball no només va consistir en gestar la idea i compondre una part de les tonades sinó que també va seleccionar –acuradament– creacions d’altri d’entre tota la musicologia pontsicana. La lletra (el contingut) va sortir d’entrevistes als membres dels ‘Amics’, del concurs literari de Sant Jordi a ells dedicat, dels parers expressats en aquelles bústies de les botigues i d’una tasca ingent per part dels lletristes per posar-ho tot a punt de solfa. Un altre mèrit del Xavier és que a base d’inculcar il·lusió es va saber acompanyar d’un formidable planter de creadors pontsicans que l’acompanyaren en la seva aventura altruista, des de músics instrumentistes de primer nivell a afinadíssims cantants, i des de poetes de renom a actors de teatre experimentats, passant per una gràcil acròbata i de dos grups de dansaires que ornamentaren l’espectacle amb unes escaients notes folklòriques. JV
