Amb aquesta pregunta del meu interlocutor –un vell conegut meu– va començar la conversa que vàrem mantenir fa només uns dies. Feia ben poc que s’havia assabentat, a través de l’Àgora, que els Serveis Socials s’havien traslladat a la Casa Samarra i va demanar-me que li ampliés aquell breu avís i jo vaig dir-li que no tenia més informació que l’apareguda a les xarxes. Com que li tinc confiança li vaig fer conèixer que, inicialment, m’havia sabut molt greu la decisió adoptada.
L’emprenyament en calent m’havia durat poc, perquè de seguida, i gràcies que soc positiu de mena, em va dur a pensar que aquest servei no és incompatible amb el projecte de museïtzació de la casa que des de Portaveu vàrem presentar a l’Ajuntament el 2023, sobre el que, per cert –oficialment– encara no hem tingut resposta… Abans d’acomiadar-nos li vaig fer saber que l’apatia que això comporta no m’ha estranyat gens. N’he vist de tots colors en el decurs dels quaranta cinc anys transcorreguts d’ençà que el 1981 em vaig comprometre a passar davant d’una colla de pontsicans, que preteníem que es fes justícia –com a home i com a artista–amb el nostre convilatà.
En finalitzar aquella conversa me’n vaig anar a fer un tomb fins al Segre. Assegut al marge del riu, contemplava l’enorme cabal que duia la nostra artèria principal, i en girar enrere me’n feia creus de l’espectacle que la natura m’oferia. Els reflexos del sol, ja a punt d’esfumar-se, damunt les minúscules fulles de les tiges del blat de moro que com aquell que diu acabaven d’aflorar des del subsòl. Feia només una estona que gaudia d’aquell bé de Déu de paisatge quan, a causa de la conversa en qüestió, la meva ment va reconduir-me de nou a la xerrada de feia una estona, i com per art d’encanteri m’apareixien uns flaixos de diferents moments viscuts en el decurs de l’intent de recuperació… Curiosament, però, i no sé per quins set sous eren relatius –majoritàriament– als més significatius d’entre les punyalades i els enganys patits per un servidor, que si no fos perquè estic convençut que l’objectiu paga la pena, m’haguessin suposat un autèntic malson… És per això vaig passar full sense donar-hi importància i vaig emprendre el camí de casa perquè ja fosquejava.
L’endemà, quan em vaig llevar, succeí quelcom que no sol passar-me, que és que em recordés perfectament el que havia somiat durant la nit, de l’entramat del qual us en faig cinc cèntims… Era una excursió protagonitzada per un jove amb cabells llargs i amb ulleres, que passava per un llogaret i prosseguia per un camí ample i planell, tot seguit agafava un corriol des d’on s’albiraven unes runes que hi havia al capdamunt de la carena. Després feia acta de presència una empipadora boira pixanera mentre enfilava una forta pujada, deixava enrere unes altres runes i tot seguit continuava rampant per uns esglaons molt alts enmig d’un paratge farcit d’esbarzers, des d’on s’intuïa que s’havien de trobar bones vistes. El cas és que la boira s’anava espessint i el somni es quedava pràcticament en blanc per uns moments. Transcorreguts els quals es tornava a veure imatges, que corresponien al mateix indret però en un altre moment, perquè es veia un vell ple d’esgarrinxades i amb faccions semblants a les d’aquell jove de la primera part, muntat damunt un cilindre de formigó i amb cara de satisfet…
Les imatges, a excepció de quan hi havia boira, eren tan nítides que no em va ser difícil identificar els paratges de què es tractava. El llogaret era Colldelrat, les runes eren les del castell i capella de Grialó, i el cilindre era el del Puig del mateix nom on hi ha el vèrtex geodèsic. Emulant a Freud interpreto que el somni –inicialment– es refereix a l’intent de recuperació mentre el final correspon a la recuperació plena; el jove i el vell són la mateixa persona, un servidor, per cert.
Quant a ‘les bones vistes que s’entreveien’ penso que es tracta del que s’ha fet fins ara, que entre altres és remarcable l’homenatge que se li reté el 1982, el monument que se li dedicà al Passeig, quatre exposicions (1982, 1986, 2004 i 2014), dues plaques, el QR de cal Montanyà, la compra i rehabilitació de la Casa Samarra (2000 i 2016), la recuperació de les escultures ornamentals malmeses per mala praxi d’uns operaris, tres llibres, dues pel·lícules i quatre propostes de museïtzació que per desgràcia no s’han portat a la pràctica. A tot això s’hi ha d’afegir la creació del fons constituït per les donacions de 5.170 objectes efectuades per 21 persones –des de llibres a obres d’art, passant pel recull d’estris del passat–, entre les quals cal remarcar el llegat de M. Gabriel i la deixa de M. Olivart a la pretesa fundació. Al marge de les picabaralles endèmiques entre els diferents equips de govern local, que són la mare dels ous perquè no s’hagi materialitzat del tot el projecte endegat, s’hi ha d’afegir haver estat de pega a l’hora de licitar la rehabilitació de cal Samarra a una empresa incompetent. La qual va acabar fent fallida, deixant a diversos industrials sense cobrar, la bossa d’aigua que es va trobar al subsòl i que no es conservés el celler, sense oblidar que durant més d’un any va haver d’emplaçar els serveis administratius de la Casa de la Vila. En el somni no vaig trobar referències a la fundació ni al conveni entre l’Ajuntament i els museus Morera i de la Noguera.
Podria continuar enumerant entrebancs sorgits en la recuperació, però no ho faré. No vull fer-me mala sang i no penso furgar en els motius que han provocat l’endarreriment vergonyós de vint-i-sis anys des que es comprà la casa l’any 2000. El més calent és a l’aigüera de cara a assolir-la. Com dels deu anys d’ençà de l’aprovació del Pla de Barris (2007) a l’execució de la rehabilitació de la casa en qüestió (2017). Particularment he hagut de fer gala d’una enorme capacitat d’encaix després de tants despropòsits i batzacades rebudes, que només he pogut superar gràcies que es tracta d’una causa justa i que el meu pragmatisme em porta a magnificar els bons moments viscuts i minimitzar les males estones passades. En el decurs de quaranta-cinc anys la més que considerable feina feta s’ha traduït en un augment notable del coneixement del personatge, però bústia d’opinió no s’ha assolit la seva recuperació plena pel que ja he explicat. Sembla talment que es reprodueixen les misèries locals, ja que s’assemblen a quan la gasiveria i desídia de les autoritats locals entre 1914 i 1928 portaren com a conseqüència que es malmetés la Font del Lleó i que els quadres i dibuixos de la seva autoria anessin a parar al Morera.
Per acabar, us faré cinc cèntims de la darrera proposta museística que vàrem fer perquè la pugueu jutjar. La Casa Samarra es gestionaria a través d’una fundació que presidiria l’alcalde i que tindria cinc patrons: Un membre de l’equip de govern, un de l’oposició, un representant de les entitats culturals locals, els directors de l’IES Ponts i de l’escola pública. El contingut del museu es distribuiria d’aquesta forma: Planta Baixa. Destinada a Serveis Socials, recepció de visitants i en seu d’exposicions temporals i actes o conferències amb aforament limitat. Primera Planta. Recreació de l’estudi de Samarra amb estris originals emprats per l’artista, emplaçament de dos panells explicatius de la seva vida, exposició permanent de les obres de propietat municipal i les cedides per Museu Morera.
Segona Planta. Dedicada a la mostra permanent «El temps de Samarra» –un relat sobre el període 1886 – 1914–, que allotjaria un fons plàstic de contemporanis de l’artista, les eines, objectes, vehicles i indumentària del passat, la recreació de la Biblioteca Popular de Ponts i un mobiliari reduït per a estudiosos. També inclouria l’Arxiu Samarra, l’Arxiu Gràfic de Ponts (35.000 imatges), documents antics –programes (festes i cinema) relacionats amb Ponts, tots els llibres que es parla de la vila i els escrits per pontsicans, les revistes que s’hi han editat, una col·lecció de llibres antics i una síntesi del llegat de Manuel Gabriel, constituït per més de 5.000 llibres i diversos treballs sobre Ponts i rodalia. Tercera Planta. Es destinaria a magatzem.
Si bé la fundació és irrenunciable per part de Portaveu, amb l’ànim de fer un servei al poble, tot i no haver-la constituït encara per part de l’Ajuntament, ens avindríem que s’exposés el fons ara dipositat al Patronat d’Iniciatives. Jordi Vidal
