Recentment, s’ha estrenat la senyalització de camins, indrets paisatgístics i monuments del municipi, que redundarà en benefici de la promoció turística de la vila. L’Ajuntament de Ponts, Ara Lleida i la Diputació de Lleida són els artífexs de les indicacions assenyalant els llocs d’interès del centre urbà i els accessos fins a alguns monuments de l’extraradi, mentre que el Consorci Segre-Rialb s’ha ocupat de la senyalització d’una part de la via blava que transcorre paral·lela als rius Segre i Llobregós, i a l’embassament de Rialb.
Crec que les meritòries actuacions dels estaments citats a través de cartells, panells amb QR referits a la història i un taulell en què s’assenyalen els punts orogràfics de la contrada, mereix un aprovat alt a una de les assignatures pendents del municipi. S’ha posat remei a una mancança que feia temps calia reparar, ja que portàvem un retard important a l’hora de promocionar el nostre patrimoni. Des d’ara en el nucli urbà de la vila ja estan indicats els principals focus d’interès turístic, com l’església de Santa Maria, el Pou de Gel, el Passeig, els porxos de la plaça Planell i del carrer Major, alhora que ja es disposa de les indicacions que calia per a menar fins als indrets amb rellevància paisatgística i als paratges on es troben els monuments.
Quant a esmenes que caldria fer amb relació a la via blava esmentada, la més necessària s’hauria de fer en el cartell emplaçat al costat mateix del pont damunt del Llobregós a la Roca del Call, ja que no s’entén que en referir-se a l’aiguabarreig d’aquest riu amb el Segre s’indiqui: 1,5 km i 25 min, que fa pensar que és la distància i el temps per a fer-hi cap, quan la confluència d’ambdós rius es produeix a escassos 20 m del pont. Per cert, en el mateix cartell s’hauria pogut indicar que justament en l’aiguabarreig neix un corriol que és un dels que tenim amb més encant. Transcorre paral·lel a una antiga séquia i el Segre, tot just després d’haver rebut l’aportació del Llobregós, passant pel bell mig de pedres colossals i una vegetació exuberant, que ja devia atreure els primers pobladors de tota la contrada que s’hi establiren.
Amb relació als llocs d’interès del centre urbà i els camins que ens condueixen fins als monuments i cap a indrets de la rica toponímia pontsicana, penso que s’hauria de fer una segona fase de la senyalització, que inclogués tres QR més: el relatiu a l’Hospital de Pobres, el de l’ajuntament vell i el de la Casa Samarra; un altre taulell en què s’assenyalessin els punts orogràfics que s’albiren des de la façana de ponent de la canònica, i esmenar tots els cartells on aquesta es denomina –erròniament– com a col·legiata, perquè passà a ser canònica d’ençà del concordat de 1851 entre la Santa Seu i Espanya.
També s’haurien d’incloure els diversos camins que no figuren a la ‘primera fase’: d’Agramunt, de la Barca, de Vilanova, de Seró, de l’Espluga, de la Força, del Tossal, de les Gralleres, del Molí Draper, dels Palous, de les Planes, dels Mallols, de Serradal, de Sant Salvador, de Sant Silvestre, de Montmadrona, dels Canonges, de Sant Pere (familiarment Sant Peret) –l’antic accés a Valldans des del nucli urbà– i dels Capellans (rebatejat –capritxosament– com a camí del Pastor).
També fora bo fer esment dels camins reials que en època moderna confluïen a Ponts: el de Balaguer; el de la Coma d’Orcau i el de Lleida, i afegir el camí vell de Solsona i el de Calaf. I si es vol anar per nota, la senyalització hauria d’encabir el fet que la vila és la porta d’entrada al Prepirineu des de temps immemorials…
Per tant, fora bo que s’assenyalessin les antigues calçades romanes, ja que són l’inici de les vies de comunicació actuals i perquè per Ponts passaven dues vies secundàries de la Via Augusta, com es pot comprovar en la “Itiner-e”: La que anava d’Ilerda (Lleida) a Urgellum (la Seu) i a Iulia Libica (Llívia), i la que des d’Anso (Isona), i després d’haver deixat Pontibus, es podia escollir l’opció d’anar cap a Tarraco a través de Iesso (Guissona), o cap a Barcino passant per Sigarra (Prats de Rei). Cal dir que una bona part dels trams d’aquelles ancestrals calçades ja van ser cabdals perquè en els segles XI i XII es pogués dur a terme l’expansió territorial del comtat d’Urgell. JV
